QUI NO ARRISCA NO PISCA

Descarregar text

L’oligarquia del Capital s’ha donat per vençuda en el seu intent per semblar tan sols democràtica: davant d’aquest panorama que ens ha brindat amb els seus descarats excessos i passió pels diners, o bé per l’exigent necessitat de reformulació del capitalisme, a una se li fa la boca aigua i alhora el cap un embolic. Hem estat els darrers anys parlant  –o excusant-nos– de la manca d’un context propici per protestar als carrers, i va i ara que ens trobem amb cinc milions de parades, cent polítiques encausades que es presenten a les eleccions, una generació nascuda en l’opulència endeutada, la banca que cobra i cobra, la benzina pels núvols, desastres nuclears i, el que és pitjor, la punyetera intuïció de que totes aquestes raons no són les nostres, tot i que siguin l’agulló de la protesta de totes aquelles que lluiten contra allò que  anomenen crisi. Així doncs, moltes ens tornem a il·lusionar a veure si és aquesta la vegada quan se sembra, d’una manera sòlida, la llavor que enderroqui aquest imperi – o es reconeix que ja es va sembrar bé i es perceben algunes collites–. Amb tot això, han anat apareixent lluites amb més assiduïtat; en certes ocasions les hem vist desfilar per davant nostre sense que els haguem parat massa atenció i, en altres –una minoria–, ens hem trobat embolcallades en elles. És en aquesta participació, com també en la del atropellador i mediàtic moviment del 15M, quan sorgeixen molts dels dubtes que et regalen els carrers.

¿Com afrontar una lluita on hi participa des de gent de diferents cultures polítiques fins a  gent sense unes idees que ‘puguem encasellar’ d’un cop d’ull? ¿Com descobrir afinitats on hi ha llenguatges, símbols i codis diferents? ¿Com fer per entendre’ns? ¿Com evitar ésser una avantguarda dirigent? ¿Com mantenir-se sempre alerta davant els tripijocs de la classe política i els seus aprenents?

Algunes experiències ens han demostrat com canvia la nostra implicació davant d’una lluita – el caire, les eines i fins i tot les aspiracions- en funció de les persones que ens hi trobem. La simpatia que aquestes desperten en nosaltres ens infereix la força per tenir més o menys paciència i voluntat; de la mateixa manera com si es tracta d’una lluita de masses o bé d’afinitats, i si el grup que s’organitza és heterogeni o bé té un denominador comú – el fet d’estar afiliades a un sindicat o ser veïnes del barri que es coneixen de tota la vida-, també determinarà la manera com ens hi apropem. El tipus d’enfrontament, la seva vinculació amb quelcom concret i pràctic – la fàbrica, el barri, un acomiadament o una reordenació urbanística- és molt diferent a la lluita a causa d’un malestar general com pot ésser  la lluita contra la globalització.

Analitzar quin és el nostre comportament i maneres a l’hora de participar en conflictes amb gent que no es circumscriu  al nostre entorn polític habitual no és fàcil. I intentar dilucidar quines limitacions i mancances tenim, quins horitzons i potencialitats es poden generar, així com coincidir en les conclusions és, sovint, subjectiu i inconcret. No obstant això ens sembla realment necessari submergir-nos en aquest anàlisi. 

Nosaltres contra el món

¿Com compaginar el reformisme de certes lluites i reivindicacions amb la voluntat d’acabar amb el sistema? ¿Com tenir presència en els espais polítics dominats pel reformisme amb un discurs coherent i combatiu? ¿Com evitar caure en una fraseologia i discurs violent i guerrer, que més té d’espectacular i estètic que de real, sense perdre el nostre horitzó de lluita?

<< Una possible presentació…>> A Terra Cremada. Núm. 1 març 2010

Allunyant-nos de les bajanades que es diuen en manifestos i punts reivindicatius, i sometent a una crítica continua els pressupostos ciutadanistes centrar-nos en temes concrets i limitats. Així es podria intentar parar els desnonaments i desallotjaments partint d’una perspectiva de lluita contra la mercaderia i per la imposició de les nostres necessitats sobre els seus negocis. En la mateixa línia tractar d’impedir els talls d’aigua, llum o gas des de la lluita contra la mercantilització dels recursos bàsics. Fomentar el sabotatge massiu de màquines expendedores de bitllets per defensar la lliure circulació. Una altre línia podria ser defensar-se de l’explotació contra les reformes laborals, de pensions des d’una posició de repulsa al treball assalariat que és l’única coherent. Encara n’hi ha una més que podria ser la lluita contra els plans urbanístics des d’una crítica al desenvolupament i l’urbanisme com a negoci i disciplina de control territorial de la població.

< El 15M como catarsi demòcrata >

La nostra societat és un abisme de contradiccions…, conflictes d’interessos que es manifesten en més o menys intensitat. I en funció de l’anàlisi que es porti a terme d’aquesta s’observaran diferents maneres d’encarar i resoldre aquestes tensions. La nostra perspectiva és l’anticapitalista i antiautoritària, hereva de les corrents revolucionàries més radicals que s’han manifestat en la història de la lluita contra la dominació. Apostem per un canvi profund a les relacions socials, per una revolució absoluta de l’estructura de la societat. Potser és per això que som una marginada tot i que plural minoria.

La creació de moments d’excepció, la subversió de l’estat actual de les coses, l’assoliment del fet que aquestes tensions i contradiccions deriven en bretxes insalvables té com a condició sine qua non la sociabilitat, allò comú, el general, i arriba inclús a vorejar <<allò massiu>>. I des d’unes dècades ençà, llevat de certes pràctiques com la insubmissió o l’ocupació, aquesta minoria no ha estat capaç de generar – a causa de diverses raons- alguna espurna revolucionària susceptible de convertir-se en social. Així, si acceptem sense esquerdes aquesta condició –després d’anys de petites lluites que no sobrepassaven el gueto, que no trobaven còmplices-, observem que el malestar sembla haver-se organitzat i comença a tenir quelcom de solidesa. Això potser en part és a causa de l’esforç i la constància de moltes companyes que ja havien generat discursos i lluites heterogènies, amb reivindicacions parcials, però el que si està clar és el fet que moltes de nosaltres al cap darrer tenim la sensació d’anar a remolc de les oportunitats que els altres discursos creen i que hem de col·laborar, sense perdre els nostres nords, amb aquelles que ja havien posat fil a l’agulla. I en aquest punt és quan arriba, inevitablement, la qüestió sobre com unes pretensions tan altes, revolucionar la societat, poden involucrar-se en processos que demandin millores o reivindicacions parcials. Sempre hi haurà terra ferma per on caminar al costat de les arenes movedisses del reformisme.

El fet és que per tal que les relaciones capitalistes acabin essent sabotejades potser cal que en aquest moment ens oposem amb cautela a les noves retallades socials; per tal que aquelles que sempre obeïm puguem començar a decidir ens haurem de desesperar molts vespres en assemblees de barris aparentment infructuoses; per tal que aquelles que patim l’economia ataquem la imposició del Capital caldrà que ens barallem amb les sindicalistes en la preparació d’una vaga; l’inici de la revolta no és immaculat.  Perquè per tal que un colós prengui en flames no s’hi valen fórmules màgiques, tancades o senzilles. Quan una societat està en crisi, té milers de possibilitats. I una actitud humil, sincera, pacient, esforçada, esmerada i ferma serà la que podrà fer vessar les aigües del ciutadanisme sense que les noves companyes se sentin sobrepassades, alliçonades o radicalitzades per força.  Ningú va dir que això anés a ser fàcil… : no és tan sols ballant com es fan revolucions. Tot i això, les dificultats que ens trobarem pel camí seran les millors mestres per a la creació de subjectes revolucionàries.

Més enllà dels nostres límits, la nostra potència

Fa visible a més l’al·lienació en la que vivim i la nostra experiència en intervencions fora dels límits del nostre propi ghetto. Visibilitza al mateix temps la nostra falta de preparació per a participar en un context on la recuperació no ve tant de la mà d’organitzacions esquerranoses tradicionals com del ciutadanisme abanderat pels moviments socials amb els quals encara no hem marcat les diferencies necessàries. L’autocomplaença amb la que ens coem en el nostre propi ambient s’ha fet evident en veure com hem reaccionat davant aquest aconteixement, com espectador crític o amb confusió i decol·locats.

< El 15M como catarsi demòcrata >

En vista d’allò que neix i es constitueix basant-se en una multitud de codis i sensibilitats sempre tenim unes limitacions i mancances.

Moltes de nosaltres no estem acostumades a participar en lluites amb supòsits polítics tan diferents de les nostres. Generalment procedim de col·lectius i grups amb afinitat ideològica, on és similar el discurs que tractem, on tenim la mateixa cultura política i, per tant, on ens barallem en debats sobre qüestions concretes. I, ara, quan el marc general no és compartit, de seguida ens ennueguem.

Una tendència que sovint reproduïm en el treball amb les altres és la de rebaixar el discurs, sia per estratègia sia per inconsciència, ambdues raons són tremendament contraproduents. En el primer cas es tracta d’un tic trotskista* que fa el salt a la sinceritat. En el segon cas hi ha la certesa – en un arravatament docent- que s’arriba millor a les altres si s’hi minva la radicalitat per por a que no sigui acceptada o entesa, donant lloc a la infantilització de les seves suposades companyes. El fet que el nostre discurs sigui clarament rupturista amb allò establert no implica que no es pugui transmetre de moltes maneres; fet, fins ara, quasi impossible a causa de la nostra poca capacitat comunicativa que hem generat al llarg d’anys de debats tancats i autocomplaents. La comunicació dels nostres desitjos amb transparència i intel·ligència, trencant-nos el cap, despullant-nos del nostre argot, no significa rebaixar el discurs sinó arribar a les complicitats reals que es trobaven amagades entre el fullatge dels conceptes i les seves interpretacions. I implica sovint el fet d’obrir la possibilitat de reforçar aquells pilars que mereixen ser reforçats i fer caure aquells que se sustentaven per un simple acte de fe.

Els conceptes polítics han estat graponejats fins al capdamunt; amb això, proposem recórrer a les definicions per poder trobar un llenguatge comú. Perquè si continuem tancades en els límits de determinades paraules ens arrisquem a no saber explicar-nos, mentre que si som capaces de fer entendre el que aquests conceptes signifiquen, l’aïllament comunicatiu que ens imposem serà menor. Cal saber, això si, que ens els espais plurals hi haurà moltes persones amb les qui no combregarem i amb les quals mai voldrem compartir aquest llenguatge comú.

Un altre dels nostres límits es dóna a causa de la nostra costum per allò immediat, el capritx  i la inconstància- trets primordials de l’hedonisme postmodern-. De fet és bastant paradoxal atès que essent les úniques que tenim consignes grandiloqüents – ‘Enderroquem l’Estat’, ‘Foc a la ciutat’, ‘A terra els murs’, ‘No al treball’-, som les qui ens cansem amb més rapidesa en l’arduós i lent procés de la lluita.

Un setge com el que ens hem proposat necessita del repòs, de la distància durant un temps – en el cas que sigui necessària–, de la prudència dels objectius: conèixer-nos millor a nosaltres mateixes per poder-nos allunyar de les possibles frustracions que ens podrien enderrocar per sempre.

Cal començar a treballar en el mitjà i curt termini: qualsevol moment revolucionari ha estat forjat al llarg de desenes i desenes d’anys i cap regne cau de la nit al matí. Els hàbits manyacs i servils propis de les classes desposseïdes formen un ens consolidat a través de la cultura, la tradició, les costums i la introjecció de la dominació que no es pot desmuntar amb l’ocupació d’una plaça, una vaga combativa ni tan sols amb un episodi insurreccional. En vista d’això, el fet d’aconseguir que la crítica íntegra a aquesta civilització vagi calant és gradual, que la força de combat vagi prenent forma revolucionària és un horitzó on s’arriba després de moltes hòsties.

Si bé és cert que resulta més fàcil pensar en un absolut ideal, definir la seva plasmació pràctica és indispensable per poder-lo aconseguir algun dia. La inèrcia dels actes, sense que responguin a cap objectiu definit, ens porta a donar més tombs per poder encertar la diana. Per aquest motiu, donem suport a les iniciatives que delimiten objectius a mitjà i llarg termini, amb la definició de les passes que cal seguir, amb la finalitat d’arribar a un objectiu major.

Hem de pensar en què cal fer per arribar allà on volem. Tot i que ens equivoquen i que, a sovint, caiguem en contradiccions, cal intentar-ho perquè si no sempre ens quedarem amb frases altisonants que no entén la majoria de gent, les quals ens porten a la desil·lusió perquè no som capaces de materialitzar-les i que, finalment, ens permeten viure en la comoditat del nostre hedonisme antisistema. Un exemple d’això seria la pràctica de l’horitzontalitat. Per poder-la portar a terme hem hagut d’entendre quines són les relacions de poder en la nostra societat, de quina manera es manifesten i, finalment, pensar en fórmules que ens permetin no caure en això; bé, la mateixa tècnica de coneixement, reflexió i solucions pràctiques l’hem d’aplicar a uns altres assumptes. En primer lloc cal saber de què parlem per poder mesurar la viabilitat de les nostres propostes i després trobar la solució més factible pel que fa al nostre objectiu final. No podem oblidar que, així com en l’horitzontalitat, no sempre aconseguim tots els objectius marcats, i els errors que cometem al llarg del camí s’han d’anar polint.

Un problema més greu, si s’escau, esdevé de la nostra tendència inevitable a sembrar més dubtes que certeses en els debats amb les altres. Si anem a l’arrel dels problemes sent sinceres, quan discutim,  arribem al carreró sense sortida  del ‘¿I què proposes tu?’, o ‘Això és molt bonic però impossible’. Al caliu de les xerrades, quan anem avançant pel què seria per cadascuna de nosaltres la transformació real de la societat, ens trobem amb la mancança d’una proposta concreta, fiable i creïble. El fet de promulgar allò de ‘que arribi l’anarquia i visquem en el comunisme’, ó ‘el suport mutu i la solidaritat porten la persona a viure en pau’, és poc aglutinador, i a més no ofereix cap seguretat ni solidesa, valors que estan en l’actualitat molt en voga tot i que estem dintre els jocs de mans de la coneguda ‘mà invisible’ del mercat.

Emprendre la reflexió al voltant de si autogestionaríem en principi les estructures socials i els seus serveis o si li botaríem foc a tot sempre; si les ciutats tindrien sentit en una societat no industrial o quin tipus de comunitats crearíem, no ho creiem oportú en aquest text – caldria fer-ne un altre-.

Tot i això, encara que d’una banda defensem el fet que no ens considerem ningú per poder prometre solucions, per saber satisfer les inseguretats del demà després d’un canvi radical, d’altra banda si que considerem necessària l’assumpció d’un cert nivell de compromís i consciència arribats a aquest punt: coneixement i arrelament a la terra, reapropiació dels sabers populars, relacions de suport i no de competència, etc. El fet de no tenir un programa prèviament escrit no vol dir que no creguem en la necessària organització i en el funcionament que es doni en un moment i lloc determinats, sinó que és l’afirmació que, des d’aquests mínims des de els què ens serà necessari partir, aquest desenvolupament no podrà ser unívoc, homogeni i totalitzador per a totes.

Un exemple de la dificultat que implica la posada en pràctica d’algunes de les nostres consignes es dóna quan proposem allò d’ ‘Autoorganitza’t i lluita!’ : sense un teixit social fort i viu, aquesta consigna està buida, venem fum. L’única opció que té una persona –que no és activa políticament i que no compta amb el suport de les seves companyes de feina– per poder-li plantar cara a un conflicte laboral és acudir a un sindicat.

Una mala interpretació de la crítica a les organitzacions ens ha portat a creure que qualsevol tipus d’estructura, de coordinació formal, és el dimoni. Una xarxa de suport mutu i solidaritat, laboral o no, sense lideratges ni burocràcia, sense protagonismes ni institucionalització, esdevindria el més adequat per a aquests casos. Necessitem llocs, referents on poder donar i rebre suport mutu, on puguem autoorganitzar-nos i lluitar.

Així, no podem fer apel·lació a una autoorganització abstracta si les nostres interlocutores no saben com portar-la a terme. Si no existeix un referent autoorganitzat on s’hi puguin veure reflectides o participar-hi, aquesta gent que està fent explícit que no sap ni què ni com fer-ho es veurà abocada a una frustrant paràlisi. El fet de donar per entès que l’autoorganització sempre sorgeix de manera espontània vol dir no entendre els mecanismes que generen la consciència i la lluita que d’ella en pugui emanar. La responsabilitat i l’esforç imprescindibles per a la nostra tasca no es poden pressuposar presents en una societat que ens empeny a tot lo contrari.

Una altra de les barreres que tenim moltes de nosaltres, tant ridícula com pintoresca, és la nostra actitud estètica, gestual i postural, de perilloses i d’enfadades. No endevinem si és a causa del punk, de saber-nos possiblement violentes o del voler estar-ne més enllà de tot, però, sincerament, no ajuda gens en una comunicació horitzontal sigui amb qui sigui. El fet d’estar en contra d’aquesta societat no és quelcom que es vesteixi, que es porti, no es demostra amb males cares... amb cosmètics. Es diu i es fa.

Amb tot cal afegir-hi, per últim, el fet que si les oposicions o reivindicacions de les demès no van amanides amb certa dosi de violència– percebuda sempre com un element antagònic  seductor–, ens tornem menys receptives i comprensives. Donem per fet que la catàstrofe s’acabarà amb alts nivells de violència popular, que les poderoses no regalaran res, però també és cert que si la població encara necessita armar-se amb el pacifisme, no hem de rebutjar les seves lluites només per això.

De la mateixa manera, tampoc hem de rebutjar, ni deixar de banda, els projectes que ja estàvem portant a terme. Sovint les lluites o moviments nous ens resulten atractius, d’una banda perquè encara no hem vist resultats en els nostres projectes habituals, i apostem per la confiança en unes altres idees i, d’altra banda, perquè si li afegim factors nous– com ara la participació de persones que fins el moment encara no s’havien implicat– encara ens entusiasmen més. El resultat acostuma a ser una dedicació màxima en els nous projectes. Aquest fet és lògic i poc recriminable, ara bé, quan la contrapartida és abandonar uns altres projectes que ja havíem començat a gestar, pot ser un error. D’una banda, perquè el treball iniciat en un cercle polític menys heterogeni (com per exemple emmarcats en objectius anticapitalistes i antiautoritaris) també és necessari, i, per l’altra, perquè les lluites heterogènies poden acabar sent fum i com a conseqüència deixar-nos frustrades, no només per la seva fallida sinó per l’assumpció d’haver-nos deixat en un etern standby la tasca anterior. No podem multiplicar el nostre temps, però cal compatibilitzar, en la mesura que ens sigui possible, tots els fronts que valorem necessaris per als objectius marcats, tant de manera individual com col·lectiva. És aquest un equilibri que, a més, ens ajuda a nodrir i connectar totes les lluites en les quals participem.

És per aquesta via, la de l’autocrítica, la de la revisió dels postulats apresos, per on cal caminar si volem que tots els nostres malestars es tenyeixen de rebel·lió. Si coneixem els nostres límits serem menys esclaves.

L’assemblea no és la panacea

A les lluites heterogènies en les quals hi participem s’utilitza l’assemblea com a mode d’organització. En aquest estat embrionari de contestació hem de valorar d’una manera molt positiva tan sols l’elecció per encarar-ho d’aquesta manera  ja que suposa una aposta per l’horitzontalitat i el respecte entre iguals – amb tots els matisos que ja sabem -. De fet, no es treballa amb les formes verticals d’organització tot i que siguin més operatives, ràpides i eficaces pel que fa a la presa de decisions; potser és perquè s’assemblen molt a l’statu quo contra el qual es batalla.

Ara bé, si prenem el cas del 15M com a referència – i del moviment antiglobalització o el de les universitàries- podem constatar com amb les xifres de cent o milers de persones, l’assemblea sobirana és una eina amb força límits.

En un moviment on operen milers de malestars diversos, tot i que tots siguin provocats per un mateix denominador comú, el sistema capitalista, l’intent per funcionar sota una sola assemblea sobirana és del tot homogeneïtzador i centralista. Davant les circumstàncies a les quals ens afrontem no podem pretendre tenir una acció o programa polític únics, doncs no es tracta d’una ideologia o partit polític al qual la gent s’adhereix, sinó, tal i com hem dit abans, d’una explosió de descontent col·lectiu.

L’assemblearisme ortodox es crispa cada cop que alguna paraula, acció o decisió surt del consens. Tot allò que va més enllà de la unanimitat és titllat d’aliè, estrany i perillós per a la integritat del moviment, sense valorar la legitimitat del fet. Però ¿pot existir un vertader consens entre desenes de milers de persones?¿No seria més sensat acceptar que un moviment es nodreix de les diverses visions, d’un pols amb vida, de les passions de cadascuna?

Si de veritat ens creiem els principis d’autonomia, horitzontalitat i acció directa, un moviment heterogeni – tot i que s’assenti sobre unes bases comunes com podrien ser el rebuig a la política formal, el racisme, l’explotació, etc.- hauria de comprendre les diferències que l’alimenten. En aquest sentit l’assemblea de tal barri hauria de tolerar l’assemblea de tal poble i aquesta, al seu torn, acceptar que un altre grup de persones pugui escriure algun comunicat amb el qual no se senti afí. En aquest context, pensem que cada assemblea podria treballar com ho consideri convenient i que la resta ens podríem o no sumar a la seva iniciativa. Si aquestes petites diferències evidenciaren, poc a poc, una divergència insalvable, la disgregació del moviment no hauria de ser un fracàs sinó l’assumpció valenta del seu destí. Sobretot, pensem que ningú hauria d’actuar com agent de la depuració que va a l’encalç d’un cos homogeni. En aquest sentit no cal dir que aquest pols amb vida s’emmarca en uns codis i maneres de fer tàcites i suposades, però tan canviants com les assumeixi el propi moviment. Òbviament entenem la necessitat de trobada de les parts, com també comprenem la necessitat de donar respostes col·lectives a les agressions que patim per part de l’Estat i el Capital, amb el trencament de les barreres geogràfiques, laborals o polítiques. Però, tot i que per a moltes esdevingui temptadora la idea d’una assemblea unitària o central, on s’hi puguin prendre decisions ràpides en moments decisius i que suposin el pensament del moviment, això tan sols contribuiria a alimentar un monstre que engoleix les particularitats per les quals està format. Apostem i donem suport a aquelles que opten per la coordinació entre les diferents assemblees i grups, però mai quan ho fan amb la capacitat autoatorgada de decidir en el nom de totes.

Quan es tracti de fets excepcionals, aquelles que més es preocupin pels mitjans de comunicació que parlin en nom d’elles mateixes i de la seva assemblea, però mai com a portaveus d’un moviment que no es pot doblegar davant la immediatesa dels mitjans. Una resposta serà unitària quan realment sigui unitària. És la pròpia classe política, així com les periodistes, les que necessiten una interlocutora clara, definida. Però, sense voler-nos repetir, un pols de vida mai podrà tenir una sola veu i, menys encara, sota el frenesí de l’actualitat.

D’altra banda, amb un fòrum de centenars de persones, la participació queda visiblement minvada, la crítica limitada i el debat absent. Això causa l’ús del vot i de les majories, les quals se solen adherir a les opinions de les veus més carismàtiques, amb més empenta o experiència. És en aquestes assemblees on les personalitats corren el risc de convertir-se en líders.

El funcionament en assemblees més accessibles, més manejables, on encara hi té pes el cara a cara, la confiança i la proximitat, dóna cabuda a totes les opinions pel fet que es pot discutir realment i trobar la manera de trobar-nos totes còmodes i partícips.

L’avantguarda indignada

Tot i que cap grup s’hagi erigit com un pater davant d’una massa perduda i confosa i no hagi intentat agafar les regnes, de manera explícita, d’un malestar desbocat fent-nos recordar el concepte de ‘partit’ o ‘organització’, sí que hem estat capaces de reconèixer durant el procés de la indignació certes actituds i maneres de fer que ens condueixen inevitablement a una manera dirigista més subtil, inconscient, voluble però també furtiva i subreptícia. 

La por a l’impuls de la gent, tant a les seves decisions com a la seva temuda desorganització, i també la voluntat de dotar d’estructura i permanència quelcom imprecís i espontani van fer sorgir en diverses faccions polítiques la necessitat estratègica d’abordar el que més tard s’anomenaria Moviment del 15M. Entenem perfectament que la gent tingui la necessitat de saber el que passarà, però no pot ser que això ens porti a avortar tota mena d’actuacions que no hi siguin presents als nostres plans o sobresurtin d’ells. No pot ser un argument, per oposar-se a alguna cosa, el simple fet que no hagis estat tu la persona que ho ha planejat, que no ho facis tu o bé perquè no entenguis per què es fa.

A un lloc molt destacable d’aquesta avantguarda s’hi troben grups i persones que compten en el seu quefer polític amb l’infame principi de controlar, manipular i dirigir els moviments desordenats. Les vàrem veure aquells dies a les assemblees de la plaça i malauradament les seguirem veient als carrers. Però d’això en parlarem a l’apartat ‘Les nostres enemigues’.

Mentrestant, en un segon plànol, l’entorn antiautoritari no podia deixar passar l’ocasió d’aportar als malestars els arguments que han causat el nostre enfrontament a l’Estat i al Capital al llarg de centenars d’anys. En aquest context sorgeix la necessitat, massa intempestiva sovint, de participar-hi. En un principi, per copar els discursos de les comissions i evitar d’aquesta manera que caiguessin en posicionaments reformistes, i, amb els dies, pel simple fet de fer-nos escoltar i mantenir viu el nostre discurs. Al capdavall, tot responia a la necessitat de canalitzar i, alhora, desbordar la situació, sense tan sols un plantejament a priori de si era això el que volíem i de quina manera volíem participar d’allò que sorgia. Aquest estadi d’ànims inicial, comprensible davant d’una situació mai abans viscuda, va anar dissipant-se en el moment en què la gent va començar a treballar en les diverses comissions, subcomissions, assemblees de barri, o senzillament des de la difusió i propagació d’idees. D’una banda, perquè es va fer evident l’esforç que suposava l’aposta per aquesta nova perspectiva de lluita heterogènia i, de l’altra i com a conseqüència, hem hagut de buscar el nostre lloc en ella. Potser va ser llavors quan algunes de nosaltres ens vàrem adonar de que allò més important perquè un malestar esdevingui una potència revolucionària no és l’espera a que siguin tan sols els nostres discursos aquells que calin; són les nostres dinàmiques i cures més quotidianes aquelles que poden marcar la diferència entre el món ideal que sembla volem vendre als altres i el món ideal pel qual, des de ja mateix, estem lluitant, amb l’assumpció de les seves contradiccions, alegries, desesperacions, etc. Amb el fet de compartir de gestos, maneres de fer –que tot i que només s’hi entreveuen d’una manera embrionària poden marcar la llavor d’alguna cosa que es pugui anomenar vida–.

D’altra banda estan els col·lectius i les persones que hi van tenir molt que veure amb el naixement del moviment: des de les que dotaren de logística tot aquell desgavell fins a les que van dinamitzar continuadament les mega assemblees; des de les que es passaren hores i hores convocant a les xarxes socials, fins a les que sempre romangueren a la plaça. Tots aquests esforços i hores laborioses unides a l’avantatge que suposa tenir més temps lliure comporten l’existència d’una sèrie de cares molt visibles que es pot arribar a confondre amb una mena d’avantguardisme.

Aquestes cares visibles que dediquen tot el seu temps lliure a les bones noves acaben causant la creació d’un cercle que maneja més informació que la resta, cercle invisible per a la resta però molt tangible en el decurs dels esdeveniments. Només d’aquesta manera podem entendre la resposta –roda de premsa i comunicat de dissociació– als fets del Parlament, nomes d’aquesta manera podem entendre les trucades a darrera hora amb la informació de que es farà tal o qual assemblea i de la conveniència d’assistir-hi.

Cal recordar el perill que pot esdevenir de l’adquisició de certs rols i el fet d’aferrar-s’hi per por a que les altres no ho sàpiguen fer, com també cal aclarir que aquesta societat està feta a mida dels dispositius de reconeixement social: d’elits i aparences. La gent finalment es refia i atorga notorietat a qui agafa el micròfon cada dia, a qui sempre exposa les seves idees de manera clara i sense embuts, a qui està darrere d’un ordinador tothora gestionant qui sap què... Al cap i a la fi, a qui sempre salva la papereta a les altres. No volem dir que sigui fàcil fugir d’això, ni encara menys que nosaltres ho aconseguim. El que volem assenyalar és el perill que comporta el fet de pensar que només pel fet de considerar-nos antiautoritàries ens lliurem d’això que critiquem. Cal reconèixer el risc que pot suposar el fet d’abaixar la guàrdia i la incapacitat per reconèixer els privilegis que moltes ostentem en haver decidit, en bona mesura, comprometre’ns en una lluita contra la dominació a temps complert, perquè això suposa diferir del compromís actual assumit – per impossibilitat o voluntat expressa – per la resta de la gent. No podem mirar cap a una altra banda sense assumir que moltes de nosaltres tenim privilegis quan es tracta de parlar en públic, ordenar i exposar les nostres idees, així com un bagatge que ens facilita lidiar amb aquelles que defensen postures oposades a les nostres, per desmuntar els seus arguments o ocultar els punts foscos de les nostres postures.

Tot i que pot resultar difícil veure’ns reflectides en les crítiques que hem comentat abans en un moment de voràgine o de plena dedicació a una lluita, sempre calen moments de reflexió on puguem dur a terme un anàlisi entre les companyes i, si s’escau, corregir-nos. Acabar amb el dirigisme en última instància pot ser tan senzill com difondre de manera transparent a la resta la informació que tenim, com la negació a assumir un rol dia rere dia, com la socialització i l’ensenyament dels aprenentatges que hem assolit, etc.

Les nostres enemigues

Tal i com hem assenyalat en uns altres articles, no considerem algú com enemiga nostra pel fet que pensi diferent a nosaltres, sinó quan aquesta té la capacitat d’exercir la seva voluntat per damunt de nosaltres, és a dir, quan tingui el poder per dominar-nos. Mentrestant una persona no gaudeixi d’aquest poder bé podem ignorar els seus arguments, bé podem tractar de rebatre’ls per trobar-hi còmplices. Les nostres enemigues no ho són pel fet de tenir interessos antagònics als nostres sinó quan tenen la possibilitat de fotre’ns l’existència. És per això que trobem possibles enemigues a les nostres assemblees de barri però, tot i això, podem compartir els espais amb elles perquè, de moment, ens són innòcues. És a dir, les nostres enemigues ho seran, per exemple, quan els seus interessos per construir un espai jerarquitzat i centralitzat des d’on dirigir el moviment sigui imposat de facto a les nostres aspiracions d’horitzontalitat.

I al capdavall resulta, qui ho anava a dir, que aquelles a qui assenyalem com a ‘contràries’ no ho són pels seus plantejaments polítics previs sinó per unes maneres de fer fosques i amb mala llet. Ens referim a totes aquelles que utilitzen les arts obscures. D’una banda, hi ha la manipulació, el control, el dirigisme i l’aprofitament més tosc de les voluntats (pressuposem que aquestes males pràctiques responen a uns rèdits polítics o egòlatres). D’altra banda hi ha les delatores, les qui condemnen, les qui assenyalen, les qui dissocien, etc.; en aquest cas, tot són males actituds i hàbits personals derivats d’una menyspreable manera de veure el món que no volem tolerar i amb les qui haurem d’anar lidiant. És d’una gran maduresa política i d’un respecte absolut cap a la resta la voluntat de tractar les diferències entre nosaltres i no de cara a l’aparador o la policia.

No tot és el 15M, no tot són lluites heterogènies

No podem oblidar el fet que algunes companyes no veuen el sentit, ni la integritat ni les raons, a aquests moviments amb tal mescladissa de posicionaments. Des d’aquí no volem engendrar un debat al voltant de si aquestes corrents són pròpies de classes mitjanes i acabaran desembocant en els espectacles institucionals, o de si les masses sempre reforcen l’Estat; només volem deixar clar que nosaltres creiem imprescindible la coexistència i la confiança entre les diverses percepcions d’una mateixa confrontació. A més per la nostra banda, i tal i com ja hem comentar, creiem necessària la participació en els diversos fronts de lluita.

Pel que fa a aquelles companyes que encara ens consideren com a tals, els hi diem que si no volem sentir-nos alienes entre nosaltres mateixes necessitem comunicació i debat de manera constant. Entenem els dubtes que puguin tenir algunes amb la participació en segons quins espais, però haurien de venir acompanyades també per la confiança i l’intent per comprendre els perquès. És des d’aquesta mateixa confiança que som les primeres interessades en conèixer els arguments, per part de les companyes, que desvelin si ens podem estar equivocant. Amb aquest text esperem haver sabut explicar el nostre posicionament i que les crítiques que rebem siguin fonamentades.

Qui no arrisca no pisca

Queda clar que les reivindicacions que sovint s’expressen a les lluites massives i heterogènies s’encasellen en la deplorable cultura democràtica, on les queixes s’acosten massa als discursos del poder: més feina, més diners, més control, més lleis, més democràcia, més oci, etc... – però, sincerament, ¿què en podíem esperar, després de trenta anys de pacificació social i de submissió i tolerància davant les vencedores de la Transició? –. Els nostres desitjos d’insurrecció no poden subestimar tots els dispositius estatals fabricats d’una manera minuciosa des d’oficines, centres d’intel·ligència, intel·lectuals postmodernes, gabinets de premsa... El benestar aconsegueix que la misèria no aparegui de la nit al dia, tot i que per sort acaba esclatant.

Però si ens haguéssim quedat a jutjar des de lluny i haguéssim observat la superficialitat de les demandes, no haguérem descobert a cadascuna de les persones i les seves motivacions reals, els seus vertaders anhels. I sort que hem estat disposades a separar el gra de la palla –demòcrata–, ja que aquells somnis són sovint molt propers als nostres.

Aquelles a qui els interessa l’estat actual de les coses ofereixen moltes faules amb les quals expliquen el malestars, amb les quals maquillen la tragèdia. El discurs oficial –ciutadanista, participatiu, cívic, no violent– dicta una construcció lògica per tal que aquests malestars i fins i tot desitjos s’articulin en el seu propi curs democràtic. Tot i així, l’adoctrinament no és perfecte i, al capdavall, les desigualtats, la pobresa, la tirania i el desassossec no es poden amagar darrere de les respostes més normalitzades: la merda sempre acaba surant. I és en aquest moment quan nosaltres, anarquistes, comunistes, anticapitalistes, podem presentar els nostres relats per explicar la realitat, amb l’esperança de trobar còmplices en la batalla.

Les oportunitats com l’ocupació de les places i tot el que s’ha generat després ens brinden moments i experiències que trastoquen el curs monòton de la vida de molta gent. Són aquestes vivències –avidesa per la discussió, set de coneixement, necessitat de comunitat, la certesa de que ara es pot, catarsi emocional, compartir del protagonisme de cadascuna, el desvetllament de la letargia– les que demostren amb el temps que existeix, en allò social, unes altres relacions possibles. Com que venim des d’on venim, i ja intuïm que el declivi econòmic no recularà, ara ens enfortim amb aquests esdeveniments perquè constitueixen el que és necessari per anar a un altre lloc: les relacions i vincles comunitaris des de baix que plantin cara a la faràndula de les classes adinerades.

Aquests espais heterogenis són llocs perfectes per promoure el debat, contrastar els nostres posicionaments amb els de la resta, enriquir-nos mútuament; però, en cap cas, han de ser llocs per a la promoció d’unes idees i pràctiques excloents, per a això ja existeixen uns altres espais. Hi ha certes accions que no ens agradaran, altres seran detestables per a nosaltres, però cap raó ens ha de portar a entossudir-nos i posar pals a les rodes de les altres, sinó que caldrà dirigir la nostra energia a proposar i posar en funcionament activitats amb les còmplices que ens hi trobem.

Voler-vos transmetre una pura convicció al voltant de la participació en aquests moviments heterogenis i reivindicatius seria mentir-vos. És evident que el dubte ens assalta darrere la pancarta en defensa de la sanitat pública, però és des d’allà des d’on hem pogut entreveure l’ordidura d’un possible rearmament contra aquest món.

Sempre hi haurà el risc que aquestes lluites reforcin el paper de l’Estat, que el Capitalisme se’n torni a sortir amb la seva un cop més, que ens integri i se’ns quedi cara de tòtiles, però és justament contra això que batallem: perquè les demandes als pertinents agents se sobrepassin amb l’acció directa, perquè la delegació en la política es converteixi en confiança en una mateixa, perquè el civisme sigui percebut finalment com el sistema de control que és, perquè s’enderroqui el respecte a la propietat privada davant el plaer dels béns comuns. Perquè la falsa unitat de les ciutadanes es trenqui davant l’evidència que existeixen enemigues. Qui no arrisca, no pisca.